Per escriure aquest post m’he posat ben fluixet als auriculars la cançó Ryuichi Sakamoto – Amore per sentir de fons els acords que van fer avançar la melodia com si fos un tren dels que surten a les pel·lícules en blanc i negre. Sembla com els acords van marcant el pas del tren per les vies i la melodia va descobrint un paisatge melancòlic que es veu per la finestra un pel marcada pel vapor que deixa la teva cara al apropar-te.
Sempre que escolto a Ryuichi Sakamoto hem venen a la ment records de la infància. Recordo quan escoltava una cançó del que no sabia el nom però tenia gravada en un cassette on posava David Bowie. Sempre vaig associar la cançó a una banda sonora que hem sonava que sortia el David Bowie entre coreans..bé, la veritat és que mai he descobert quina pel·lícula era i si era la banda sonora d’aquella pel·lícula però fa uns dies per una recomanació que feien en el dominical del diari vaig fer la troballa que tornaria a a les meves mans aquell cassette en forma del tot sigui digui impersonal mitjà digital ( «això és una petita llicència que hem permeto ja que estem parlant de records d’infància» ), doncs de sobte comencen a sonar els primer arpegis de Ryuichi Sakamoto – Sakamoto: Merry Christmas Mr. Lawrence amb un toc místic oriental. Començo a recordar…començo a recordar com posava el cassette al walkman i de sobte una melodia que hem fa moure els braços com si estès en un trenc d’alba amb el professor Miyagui de Karate Kid. Una pau va recórrer el meu cos, no m’ho podia creure, una cançó oblidava tornava a la meva vida, una experiència que passa poques vegades i sempre és tan gratificant…
No deixeu d’escoltar aquest geni de les bandes sonores. Quan fa poc que ens ha deixat l’altre geni, John Barry, disfrutem dels creadors de paisatges musicals que embolcallen les imatges com si de braços es tractessin.
David Bonet 