Pau Riba, Salvador Dalí, Albert Pla, Jaume Sisa… tots tenen en comú que són catalans i que tots ells són genis del surrealisme, i no només a nivell català, sinó fins i tot europeu i mundial.
Durant uns quanta anys, des de que Albert Pla ens va començar a deleitar amb els seus primers discos, acabant pel màgic i brillant “La diferencia” (no us el perdeu, és mel), han sorgit altres grups que han volgut seguir l’estel.la d’aquest, i dels altres grans dos incompresos genis, Riba i Sisa… però cap, arriba a l’alçada de Joan Colomo. (potser només Pau Vallvé quan es vesteix com a Estanislao Verdet)
Colomo en “Contra todo pronóstico, juga amb la seva especial veu, durant tretze cançons on canta en català (“El Camí”) , castellà (“Todo es podidamente relativo”) i anglès (“The Frog”), deixant detalls en cada una d’elles.
Per entendre el geni, però, no ens podem perdre les seves aventures anteriors amb el magnífic Unfinished Symapathy, on ell era guitarrista, i on aquest instrument agafa unes dimensions excepcionals, deixant en evidència molt dels grups de rock que sentim en les ràdios comercials. I com a cantant al intrèpid i sorprenent só de “Cel·lula Durmiente” on la seva veu, fa d’un instrument més en aquesta orgía de sons i ritmes.
Gent, estem davant del futur de la música feta a Catalunya, i segur que en tornarem a parlar amb breu. Un geni, que busca amb la música, el surrealisme que altres buscaven amb les lletres. Benvinguts al neo surrealisme.
Brutal:
The Unfinished Sympathy – Little Scratches
Genial:
The Unfinished Sympathy – Rock For Food
Peixcoix
Corresponsal català
David Bonet 