Quan sento Angus & Julia Stone hem summergeixo en una tarda plujosa d’hivern, d’aquelles que no t’has tret en tot el dia el pijama i ni t’has volgut dutxar, no sigui cas que et desperti la activitat i et doni per sortir al carrer.
Sona Angus & Julia Stone – Bella i al moment hem ve a la ment un album de fotos àntic, amb la tapa marró i les fulles grogues ja de les vegades que s’han mogut d’esquerra a dreta, de dreta a esquerra, buscant moments passats, moments glorisos, melanconiosos… Recordo que de petit ens agradava sentar-nos al sofà, obrir els àlbums de quan els meus pares eren joves o jo ben petit i comentàvem que jove estava aquell o quina barba portava aquell altre o quina mini portava la tieta, si n’era de moderna!!!
De sobte arranca Angus & Julia Stone – The Devil’s Tears i veig una foto que m’entendreix, una foto a la platja amb el meu pare i la meva mare agatxats a la meva altura i els tres mirant a càmara rient, si, aquest tipus de fotos t’entendreixen com la música Angus & Julia Stone. És música de gent mirant a cara i rient, que dona igual com estigui en aquell moment, però para un moment, mira a cara i riu. És una música que no hem deixa petjada, no hem fa recordar tornades engantxoses però si que quan escolto Angus & Julia Stone – Wasted hem fa parar tot el que estic fent i escoltar la finura de la melodia….
David Bonet 