El millor que defineix a Nacho Umbert és el video que un dia vaig trobar de sort a Concerts Privats en el que juntament a Refree amb una guitarra tronada i tocant en el balcó de casa pots escoltar la versió que hem venia sempre al cap quan la sentia al disc:
Video “La Verdad es que me da igual” a Concerts Privats
Música que sembla feta per l’amic que toca la guitarra per hobby i sempre ha tingut una sensibilitat especial per les coses quotidianes. Son històries explicades amb un ritme agradable de fons amb pujades i baixades, tornades i ponts com qualsevol estructura de cançó però amb un to de veu greu més parlat que cantat que embolcalla el moment com si estessim a l’habitació a casa dels pares que encara mantenim de quan erem solters i ens transportessim a trobades amb amics amb les guitarres tocant fluix per no molestar.
El disc Ay… es una meravella que hem recorda a un viatge d’estiu on sonava una i altra vegada al coche en llargues hores de carretera. La cançó més delicada del disc és un tresor que sembla més una variació d’una cançó existent canviant el ritme i la lletra, cosa que hem fet tots jugant amb una succesió d’acords una tarda avorrits amb la guitarra.
Segur que més d’una vegada ens hem fet aquestes preguntes quan hem conegut a una noia que capta la nostra atenció i juga amb la nostra paciencia veient que diguem és d’enamorament fàcil i no deixem de fer un pagafantes més.
L’últim disc conté més matissos i s’allunya del quotidià per parlar d’històries més surrealistes com
un ejemple clar que mai estem contents del que tenim, fins i tot al cementiri volem el que no tenim,
Ja estic a l’espera de saber les noves històries d’un nou disc i conèixer més senyors Esteve, families que aparenten portar-se bé per Nadal, dos velletes que es troben en el palomar, l’inspector de sanitat que fa visites a noies de moral distreta…
