Capítol 20 : Menaix a Truà

Si hagués de definir el perquè m’agrada Menaix a Truà hauria de començar pel que representen els seus integrants per separat, una cosa que pot semblar incongruent quan parlem d’un grup però en el cas de Menaix a Truà al meu entendre va començar com la unió de 3, més que un grup de 3. Per sort, amb els anys el grup ha crescut i ara ja té vida i encara que és difícil tenir un so característic al sumar estils i versions del tot diferents, quant sents aquest joc de guitarres i la veu inconfundible d’en Cris Juanico saps que estàs escoltant Menaix a Truà.

El cas més clar d’admiració és en Cris Juanico. Moltes vegades he parlat de la meva misteriosa passió per les veus de ses illes, suposo que serà per les arrels del meu cognom, però l’entonació balear i en concret la veu d’en Cris Juanico sempre m’ha atrapat. La cançó Si vens

és potser la millor cançó en català, una joia que et transporta a ses illes i fins i tot et fa olorar la sorra mullada de ses cales del Pilar.

En Juanjo Muñoz de Gossos hem recorda als últims anys d’institut  on agafàvem unes guitarres i ens amàgavem en una saleta reservada pels monitors d’esplai i cantàvem amb l’emoció de sentir-se viu Mira’m bé

Aquesta cançó sempre hem recorda els 16 anys quan un amic hem va regalar un cassette on posava Gossos i tot rient li vaig dir: “Què és això? I hem va dir: “Son els nous Backstreet Boys en català” Sempre els vaig escoltar amb prejudicis d’ençà allò però aquell joc de guitarres que va anar guanyant amb el temps ha anat borrant aquest sentiment i mereix tot el respecte després de tants anys. Endemés en Juanjo ha impregnat aquest estil a Menaix a Truà, per exemple aquesta cançó podria ser perfectament del repertori

D’en Toni Xuclà en puc parlar poc, més del que posa per la Wikipedia ja que la seva figura podríem assimilar-la amb el productor darrera el teló que només els molts entesos coneixen, però al concert vaig entendre quina era la seva figura, aquella guitarra d’acompanyament que mai molesta. Un dia vaig sentir una afirmació de Sa Majestat Keith Richards que deia que el solo de guitarra sempre ha de ser un acompanyament de la melodia, mai ha de ser un lluïment del guitarrista. Així és com he entès la segona guitarra sempre, mai un exercici de virtuosisme, sinó una ampliació de l’harmonia total de la cançó. Per exemple, la segona guitarra d’aquesta cançó de Menaix a Truà és el clar exemple

Apart de ser una de les millors cançons al meu gust ( encara que no la van tocar en el concert, el qual va ser  una gran decepció ) resumeix el que pot oferir Menaix a Truà en conjunt. Una veu que atrapa, una guitarra que acompanya la melodia y marca aquest ritme entre bossa nova i un so mediterrani i una segona guitarra que juga a farcir la cançó i amplia un so que entra molt suaument a l’oïda.

En definitiva, m’agradaria poder escoltar de nou a Menaix a Truà en concert ja que s’hem va quedar un gust agridolç a Manresa, ja que vaig notar un pel fred l’ambient i tot i que el so va ser inmillorable, vaig trobar a faltar un pel de embolcall al moment. Son coses difícils d’explicar i menys en un post, però si us hi heu trobat alguna vegada en aquesta situació m’entendreu. Quan vas a un concert no vols escoltar un so perfecte, perquè això ja ho tens al disc, sinó vols viure l’experiència de tenir la espontaneïtat del directe i tenir un feeling de bidireccionalitat que fa el moment irrepetible.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s