Capítol 22: Daft Punk i el disco 2.0

el

Després de tota la pressió mediàtica sobre el llençament del nou discc d’estudi de Daft Punk i després de poder escoltar-lo sencer per fi a l’Spotify, també vull escriure cuatre paraules sobre “Random Access Memories“.

Vull començar dient que Daft Punk va començar molt lluny de tots els focus dels mitjans i ni de bon tros tenien aquesta estètica tan glamurosa que en aquest últim disc hem pogut veure. La primera cançó que vaig sentir d’ells era Da Funk que sonava totes les nits al que ara coneixem com Razz, però que en aquells temps la coneixiem com Zeleste. També va sonar moltes nits a Alternativa, una discoteca que malauradament va tancar fa uns anys i que amenitzava les nostres nits de joventut.

 

Cal destacar el videoclip de Da Funk. Sempre han estat especialment psicodèlics, pero en aquells temps ens va sorpendre veure les aventures d’ un gos amb el seu radiocassette.

 

Però el que sempre hem lliga a Daft Punk és una cançó gravada en una sesió gravada del Makoki de Lleida que no podia parar de repetir:

 

Sens dubte és una de les cançons més repetitives que he sentit mai però no es pot parar d’escoltar. Aquesta recepta ha estat signe identitari de Daft Punk en els següents discos, on la repetició i els canvis de revolució en paraules de la tornada fan que la cançó es fagi pesada si l’escoltes separada d’una sessió més discotequera.

Cal dir que vaig tenir el plaer d’assistir al concert que van fer al Summercase de Barcelona fa un anys i puc confesar que ha estat un dels concerts més “festival” que he anat mai.

 

Amb tot el rebombori de les reds socials, s’esperava amb candeletes el nou disc. Nova imatge dels inconfundibles cascs dels dos integrants del grup i molt de misteri per saber el nou so del grup francés. I…violà!! Ja el tenim aquí. Després de crítiques sagnants dels experts que he llegit, com per exemple aquesta de Playground Discos volia escoltar-lo amb calma i aquestes son les meves impressions:

Com tot disco de Daft Punk, no es pot escoltar sencer. Té moments brillants com el final de la cançó Instant Crush amb la col·laboració de Julian Casablancas cantant de The Strokes. Una tornada eminentment comercial però que enganxa i se’t queda fàcilment per ser cantada durant el dia.

 

Però l’éxit del treball de Daft Punk és sens dubte Get Lucky. Cançó 100% disco preparada per ser ballada a les pistes de ball. L’únic problema que el seu so enganxarà als nostàlgics del so disco dels 70, però les noves generacions?

 

Jo com soc un nostàlgic del so disco no puc parar d’escoltar-la i haig de dir que m’encanta. Una producció excel·lent i un ritme difícilment et pot deixar sense moure el cos.

Per la resta, doncs alguna cançó que salvaries un tros, però que si la poses en una llista t’hauràs d’aixecar per passar-la i et destrossarà el moment, res destacable vaja.

En general crec que és un disc molt interessant però com tot grup llegenda està lluny de sorpendre i es veu massa la intenció comercial. Els mitjans que tenen actualment brinden la possibilitat de fer aquestes coses, però queda molt lluny d’aquell so que ens va sorprendre al 96 i els va convertir en llegenda.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s